WordPress encara és aquí

Cada pocs anys apareix una tecnologia que sembla destinada a ocupar el lloc de WordPress.

Primer van ser els frameworks de JavaScript. Després, els generadors de llocs web estàtics, els CMS headless, les plataformes SaaS, les eines no-code i, més recentment, la intel·ligència artificial.

Cada nova onada arriba acompanyada d’una promesa semblant: un web més ràpid, més flexible, més segur, més senzill de mantenir o més preparat per al que vindrà després.

I gairebé sempre reapareix també la mateixa predicció: aquesta vegada sí, WordPress quedarà enrere.

És una predicció fàcil de compartir. Sobretot quan fa temps que hi treballes i també coneixes tot el que implica mantenir-lo en funcionament.

I, tanmateix, WordPress encara és aquí.

No necessàriament perquè sigui l’opció més moderna ni perquè no existeixin alternatives millors per a determinats projectes. Encara és aquí perquè, d’alguna manera, continua formant part de la conversa a l’hora de decidir com construir i gestionar una presència digital.

Potser, per tant, la pregunta interessant ja no és per què WordPress no ha desaparegut.

Potser és què continua resolent prou bé perquè continuem utilitzant-lo.

Romandre no vol dir no haver canviat

Que WordPress encara sigui aquí no vol dir que hagi romàs intacte.

El WordPress actual s’assembla poc, en molts aspectes, al CMS que utilitzàvem fa quinze anys. Han canviat l’editor, la manera de construir interfícies, les API disponibles, les versions de PHP sobre les quals funciona, els entorns de hosting, els processos de desplegament i les expectatives de rendiment i seguretat.

També ha canviat la relació entre qui desenvolupa un web i qui després l’ha de gestionar.

Gutenberg va introduir una lògica basada en blocs. La REST API va obrir la porta a arquitectures desacoblades. L’allotjament gestionat va convertir en serveis tasques que abans requeien directament sobre desenvolupadors o administradors de sistemes. I pràctiques com staging, el control de versions, l’automatització dels desplegaments o la monitorització formen avui part de molts projectes que fa anys es gestionaven d’una manera molt més artesanal.

Res d’això converteix automàticament WordPress en una tecnologia moderna per definició. Tampoc no elimina les inèrcies, dependències o problemes acumulats durant anys.

Però sí que obliga a matisar una idea: WordPress no ha sobreviscut simplement perquè milions de llocs continuïn utilitzant una instal·lació antiga que ningú no gosa tocar.

Ha romàs perquè ha anat canviant.

I potser una de les claus d’aquesta permanència és precisament que ha aconseguit fer-ho sense deixar de ser recognoscible per a qui ja hi treballava.

No tots els webs necessiten ser productes de programari

Una bona part de la conversa tecnològica sobre el web té lloc des del punt de vista del desenvolupament.

Parlem de frameworks, arquitectures, components, rendering, API, pipelines de desplegament o rendiment. I tot això importa. Però no totes les organitzacions necessiten construir un producte de programari.

Moltes necessiten una cosa força més quotidiana: publicar i organitzar contingut, mantenir la seva informació actualitzada, preparar campanyes o incorporar noves seccions quan el projecte ho requereix.

Una universitat. Una associació. Una empresa industrial. Un mitjà. Una consultora. Una fundació. Un web corporatiu.

En tots aquests casos, la pregunta principal no sempre és quina és l’arquitectura més sofisticada, sinó qui hi podrà treballar d’aquí a sis mesos, dos anys o cinc.

Perquè un web no s’acaba quan es publica.

Després arriben els equips de comunicació, màrqueting, continguts, administració o negoci. Persones que no necessàriament volen saber com funciona el frontend, on es desplega el projecte o quin servei està resolent cada petició.

Volen poder treballar.

I aquí apareix una de les raons per les quals WordPress continua sent difícil d’apartar de determinades converses. No perquè resolgui cada problema millor que qualsevol alternativa, sinó perquè durant anys ha intentat resoldre una cosa menys espectacular i, sovint, més important: permetre que un web continuï sent utilitzable després que s’acabi el desenvolupament inicial.

L’avantatge menys visible: algú ha de gestionar el web

Quan avaluem una tecnologia web, tendim a mirar què passa durant el desenvolupament.

Com es construeix. Com es desplega. Com escala. Com s’integra amb altres sistemes. Quin rendiment ofereix.

Però una part important de la vida d’un web comença després.

Algú haurà de publicar una notícia, canviar una pàgina, substituir una imatge, crear una landing, corregir un text o reorganitzar una secció. I, en molts projectes, aquestes tasques no les farà el mateix equip que va construir la plataforma.

Aquí WordPress competeix en un terreny diferent.

No només importa el que pot fer tècnicament, sinó fins a quin punt permet que les persones de comunicació, màrqueting, continguts o negoci treballin amb una certa autonomia sense dependre contínuament de l’equip de desenvolupament.

Des de fora, moltes d’aquestes tasques semblen menors. Des de dins d’una organització, no ho són.

Haver d’esperar diversos dies per canviar un text, obrir un tiquet per substituir una imatge o necessitar una nova intervenció tècnica cada vegada que apareix una campanya pot convertir un web perfectament construït en una eina incòmoda d’utilitzar.

Per això, l’experiència editorial també forma part de l’arquitectura, tot i que poques vegades aparegui als diagrames.

WordPress va entendre molt aviat aquesta necessitat. Amb resultats discutibles en alguns moments i amb una evolució que encara continua oberta, però situant sempre la gestió de continguts a prop del centre del producte.

I probablement aquí hi ha una altra part de la seva permanència: no només en allò que permet construir, sinó en allò que permet continuar fent quan qui va desenvolupar el web ja no hi és.

Un ecosistema pot ser un avantatge i un problema alhora

Part de la fortalesa de WordPress mai no ha estat únicament en el programari.

També és en tot el que existeix al seu voltant: themes, plugins, proveïdors de hosting, agències, desenvolupadors, documentació, integracions i una comunitat enorme de persones que fa anys que treballen amb la plataforma.

Aquest ecosistema redueix barreres.

És relativament fàcil trobar algú que conegui WordPress, connectar un servei extern, afegir una funcionalitat existent o resoldre un problema que probablement una altra persona ja hagi tingut abans.

Però aquesta mateixa amplitud té un cost.

Com més peces entren en joc, més dependències apareixen. I no totes evolucionen al mateix ritme, ni tenen la mateixa qualitat, ni es mantenen durant el mateix temps.

Un plugin pot deixar d’actualitzar-se. Un altre pot entrar en conflicte amb una nova versió de PHP. Una plantilla pot condicionar durant anys decisions que semblaven menors en el moment d’instal·lar-la. I una funcionalitat incorporada ràpidament pot acabar convertint-se en una dependència difícil de substituir.

També augmenta la superfície que cal vigilar: compatibilitats, actualitzacions, vulnerabilitats, rendiment i decisions tècniques preses per tercers sobre les quals el projecte no té control directe.

Per això, alguns dels avantatges més grans de WordPress i alguns dels seus problemes més coneguts tenen exactament el mateix origen.

El seu ecosistema.

I potser per això resulta insuficient parlar de WordPress com si fos simplement un CMS. Per entendre tant la seva permanència com els seus límits, cal observar tot el que existeix al seu voltant.

Prou bo és una decisió tecnològica

En tecnologia és fàcil confondre allò més nou amb allò millor.

Una arquitectura més recent pot oferir un rendiment superior, una separació de responsabilitats més neta, una experiència de desenvolupament més atractiva o una capacitat més gran d’adaptació a determinats escenaris.

Però cap arquitectura no existeix en abstracte.

Existeix per a un projecte concret, amb un equip concret, un pressupost determinat i una vida útil que probablement serà molt més llarga que l’entusiasme inicial per la tecnologia escollida.

Per això, una solució tècnicament més elegant no és necessàriament una decisió millor.

També cal preguntar-se quant costa construir-la, qui la podrà mantenir, quins coneixements exigeix, fins a quin punt depèn de perfils especialitzats, amb quina facilitat podrà evolucionar i fins a quin punt permet treballar amb autonomia a qui la utilitzarà cada dia.

Podríem parlar aquí de suficiència tecnològica: escollir una tecnologia no perquè sigui capaç de fer més, sinó perquè fa prou bé allò que el projecte necessita sense introduir una complexitat que no aporta un valor equivalent.

I potser WordPress ha trobat durant anys precisament aquest espai.

No sempre serà l’opció més ràpida, la més elegant ni la que un desenvolupador escolliria per començar des de zero sense cap restricció. Però en determinats projectes continua oferint un equilibri difícil de substituir entre cost, flexibilitat, autonomia, disponibilitat de professionals i coneixement acumulat.

Això no converteix WordPress en la decisió correcta per defecte.

Però sí que ajuda a explicar per què ser més antic no el converteix automàticament en la decisió equivocada.

Conclusió

Potser estem fent la pregunta equivocada.

Potser la pregunta no és com pot continuar existint WordPress el 2026.

Potser la pregunta útil és una altra:

En quins contextos continua tenint sentit utilitzar-lo?

Aquest canvi sembla petit, però també canvia la conversa.

Ja no es tracta d’enfrontar WordPress amb frameworks moderns, CMS headless, plataformes SaaS o eines no-code per decidir quin és superior en abstracte. Tampoc no es tracta de defensar que una tecnologia veterana mereix continuar utilitzant-se simplement perquè fa molts anys que ho fa.

Es tracta d’entendre quin problema estem intentant resoldre, qui treballarà amb la plataforma, durant quant de temps, amb quins recursos i amb quin nivell de complexitat.

Aquesta serà també la perspectiva d’aquesta sèrie.

No explicarem com instal·lar WordPress. No farem una llista de plugins imprescindibles ni intentarem demostrar que sigui millor que qualsevol alternativa.

Observarem quin lloc ocupa avui dins d’un web que ha canviat profundament al seu voltant: quan continua sent una bona decisió, quan comença a convertir-se en una càrrega i què passa quan intentem adaptar-lo a necessitats per a les quals potser mai no va ser pensat.

Perquè que WordPress encara sigui aquí no vol dir que hagi de ser a tot arreu.

I per entendre per què encara és aquí, primer haurem de deixar de pensar en WordPress com una sola tecnologia.

Si avui haguessis de començar aquest mateix projecte des de zero, tornaries a escollir WordPress?