Quan el futbol
Fa uns dies vaig intentar accedir des del mòbil a la pàgina web d’un client. El navegador semblava…
Fa uns dies vaig intentar accedir des del mòbil a la pàgina web d’un client. El navegador semblava que estava carregant, però la pàgina no responia. Van passar uns quants segons fins que, finalment, va aparèixer un missatge de temps d’espera esgotat (timeout).
El primer que vaig pensar va ser que podia tractar-se d’un problema del servidor. Tanmateix, en provar-ho des del meu ordinador, connectat a una VPN, el web funcionava correctament.
La situació resultava desconcertant. El lloc estava operatiu, però no era accessible des de determinades connexions. No semblava un problema del codi, de l’allotjament ni d’una actualització fallida. Alguna cosa impedia que la connexió arribés a la seva destinació.
Després de diverses comprovacions i algunes cerques, vaig descobrir que el que havia passat podia estar relacionat amb els bloquejos d’adreces IP que s’estan aplicant a Espanya per combatre les retransmissions il·legals de partits de futbol.
LaLiga, Cloudflare, operadores com Movistar i una resolució judicial eren al centre d’una controvèrsia que feia mesos que afectava pàgines i serveis completament aliens al futbol.
El que inicialment semblava una incidència tècnica aïllada plantejava una qüestió molt més preocupant: com és possible que un web legítim deixi d’estar disponible per als seus visitants sense que hi hagi cap problema en el seu funcionament?
Quan una adreça IP deixa de representar un sol web
Per entendre el problema, primer hem d’aclarir una cosa: una adreça IP no equival necessàriament a una única pàgina web.
Quan escrivim una adreça al navegador, el sistema DNS ajuda a localitzar la infraestructura que ha de respondre a la nostra petició. Però aquesta infraestructura pot allotjar o atendre les sol·licituds de molts webs diferents utilitzant una mateixa adreça IP.
És una cosa habitual a Internet. Serveis com Cloudflare actuen com a intermediaris entre els visitants i els servidors de milions de llocs web. La seva infraestructura permet millorar el rendiment, distribuir continguts i protegir les pàgines davant de determinats atacs.
En aquest model, diversos webs poden compartir una mateixa IP. El servidor identifica a quin lloc volem accedir utilitzant informació addicional de la connexió, com ara el nom de domini sol·licitat.
El problema apareix quan es decideix bloquejar aquesta IP per impedir l’accés a un contingut concret.
Imaginem un edifici amb desenes d’empreses que comparteixen una mateixa adreça postal. Si algú decideix tancar l’accés a l’edifici perquè una d’elles duu a terme una activitat il·legal, les altres també en patiran les conseqüències, encara que no tinguin cap relació amb aquella activitat.
Amb les adreces IP compartides pot passar una cosa semblant.
Bloquejar una IP no significa necessàriament bloquejar un sol web. Depenent de com s’apliqui la restricció, el resultat pot ser que centenars o milers de dominis legítims quedin inaccessibles per als usuaris d’una determinada operadora.
I aquí apareix una diferència important: no és el mateix bloquejar un contingut específic que bloquejar la infraestructura a través de la qual també es distribueixen molts altres continguts.
Per això, quan una pàgina deixa de respondre, no sempre significa que el seu servidor hagi caigut. Pot continuar funcionant amb normalitat i ser accessible des d’altres xarxes o països, mentre determinats usuaris reben errors de connexió o missatges de temps d’espera esgotat.
És precisament aquesta diferència entre el funcionament real d’un web i la seva accessibilitat des d’Internet la que converteix els bloquejos indiscriminats d’adreces IP en un problema que va molt més enllà de la lluita contra la pirateria.
LaLiga, les operadores i una sentència que va canviar les regles
L’origen d’aquesta situació es troba en una sentència del Jutjat Mercantil núm. 6 de Barcelona, dictada el 18 de desembre de 2024, arran d’una demanda presentada per LaLiga i Telefónica Audiovisual Digital contra diversos operadors de telecomunicacions espanyols.
La resolució va autoritzar el bloqueig d’adreces IP utilitzades per distribuir il·legalment continguts audiovisuals de LaLiga. Però va introduir un element especialment rellevant: els bloquejos es podien actualitzar dinàmicament, incorporant noves adreces identificades abans o durant els partits, sense necessitat d’una nova sentència per a cadascuna.
Des del febrer de 2025, operadores com Movistar, Orange, Vodafone i DIGI van començar a aplicar aquestes restriccions. En molts casos, els bloquejos coincideixen amb els horaris de les retransmissions i desapareixen un cop finalitzats els encontres.
L’objectiu declarat és combatre la pirateria audiovisual, una activitat que perjudica econòmicament els titulars dels drets de retransmissió. Tanmateix, el procediment escollit ha generat una controvèrsia que va molt més enllà del futbol.
LaLiga sosté que les seves actuacions estan emparades judicialment, que els bloquejos són temporals i que s’adrecen a adreces IP utilitzades per distribuir continguts il·legals. També responsabilitza Cloudflare dels danys col·laterals, argumentant que la seva infraestructura permet compartir adreces entre serveis legítims i plataformes que vulneren drets de propietat intel·lectual.
Cloudflare, per la seva banda, va qüestionar judicialment la mesura i va advertir de les conseqüències de bloquejar infraestructura compartida. La companyia considera que aquestes restriccions poden perjudicar usuaris i empreses que no tenen cap relació amb la pirateria. El març de 2025, el jutjat va desestimar les sol·licituds de nul·litat presentades per Cloudflare i altres interessats.
Les operadores, mentrestant, són les encarregades d’executar tècnicament les restriccions a les seves xarxes, en compliment de la resolució judicial.
El resultat és un escenari en què intervenen titulars de drets audiovisuals, proveïdors d’infraestructura, operadors de telecomunicacions i tribunals. Però també hi ha un cinquè grup que no va participar en el procediment i que en pot patir les conseqüències: els propietaris de webs legítims i els seus visitants.
I aquí sorgeix la qüestió fonamental. Que una mesura tingui suport judicial no significa que els seus efectes tècnics siguin irrellevants ni que desaparegui la necessitat d’avaluar-ne la proporcionalitat.
Perquè una cosa és impedir l’accés a una retransmissió il·legal i una altra de ben diferent és que, per aconseguir-ho, també es dificulti l’accés a serveis que no han comès cap infracció.
Els danys col·laterals ja no són una hipòtesi
Durant mesos, les denúncies sobre pàgines inaccessibles durant els partits de futbol podien semblar incidències aïllades. Tanmateix, les investigacions independents han demostrat que el problema té una dimensió molt més gran.
El juny de 2026, l’ Open Observatory of Network Interference (OONI), una organització especialitzada a analitzar interferències i restriccions a Internet, va publicar un estudi basat en mesuraments fets des de diferents xarxes espanyoles entre gener i juny d’aquell any.
Els resultats són difícils d’ignorar.
Dels 9,2 milions de dominis analitzats, 554.507 es van veure afectats per bloquejos en algun moment del període estudiat, aproximadament el 5,8 % de la mostra. La investigació va identificar 7.441 adreces IP afectades, pertanyents a 36 proveïdors d’infraestructura, entre els quals hi ha Cloudflare, Amazon, Akamai i Microsoft.
Una de les troballes més reveladores és que, durant determinades retransmissions, bloquejar entre quatre i vint adreces IP podia afectar més de 400.000 dominis en una finestra d’una hora.
Aquestes xifres no signifiquen que mig milió de pàgines romanguessin inaccessibles simultàniament durant tota la temporada. Els bloquejos van ser generalment temporals i el seu impacte va variar segons l’operadora i la configuració de cada domini. Però la magnitud del problema resulta igualment preocupant.
I, sobretot, els llocs afectats no tenien necessàriament cap relació amb el futbol ni amb la distribució il·legal de continguts.
Entre els dominis identificats en la investigació apareixen pàgines d’Amnistia Internacional, Greenpeace, UNICEF, Càritas, UNIDA i diverses universitats, a més de serveis tecnològics com el registre de Terraform o el projecte Linux Mint.
També s’han denunciat incidències en serveis quotidians. Com va recollir RTVE el setembre de 2026, WikiDex, una coneguda enciclopèdia sobre Pokémon, va patir problemes amb els seus servidors d’imatges. Fins i tot s’han relacionat els bloquejos amb fallades en la confirmació de pagaments a través de Redsys, una infraestructura utilitzada per nombrosos comerços electrònics espanyols.
Però potser un dels episodis més cridaners es va produir recentment, el 7 de novembre de 2026. Segons va documentar RedesZone, el mateix fòrum de suport de Movistar, Comunidad Movistar, va resultar inaccessible des de determinades connexions durant els bloquejos associats a la jornada de futbol. El mitjà va reproduir la incidència des d’una connexió de DIGI, tot i que ni LaLiga ni l’operadora no en van confirmar oficialment la causa.
El cas resulta especialment significatiu: una plataforma d’atenció al client d’una de les operadores implicades en l’execució de les restriccions també se’n pot veure afectada.
LaLiga, per la seva banda, qüestiona que tots els bloquejos detectats es puguin atribuir a les seves actuacions. És una distinció important: no tota incidència de connectivitat constitueix necessàriament una conseqüència d’aquestes mesures.
Tanmateix, la coincidència temporal entre nombrosos bloquejos i les retransmissions, juntament amb els resultats dels mesuraments independents, aporta evidències sòlides d’un problema recurrent.
I encara que aquestes restriccions solen durar unes hores, les seves conseqüències no sempre desapareixen quan acaba el partit. Per a una empresa, unes hores d’inaccessibilitat poden significar comandes perdudes, consultes que no arriben mai o clients que senzillament abandonen la pàgina.
La pregunta, per tant, ja no és si existeixen danys col·laterals, sinó qui n’assumeix les conseqüències.
Qui respon quan el teu negoci desapareix d’Internet?
Imaginem una botiga en línia que deixa de rebre comandes durant diverses hores. O una empresa els clients de la qual no poden accedir al seu catàleg, demanar un pressupost o completar un formulari de contacte.
El servidor funciona. El web està actualitzat. No hi ha errors en el codi ni incidències en l’allotjament. Tanmateix, per a una part dels seus visitants, el negoci senzillament ha desaparegut d’Internet.
I el més preocupant és que potser els seus responsables ni tan sols saben que això està passant.
Un bloqueig d’aquestes característiques pot provocar pèrdues econòmiques, interrupcions de serveis, problemes de reputació i oportunitats comercials que difícilment es podran recuperar. A més, no totes les conseqüències són quantificables: com mesurar l’impacte d’un client que intenta accedir, no pot i decideix anar a la competència?
Aquí apareix una pregunta incòmoda: qui assumeix la responsabilitat quan una mesura destinada a combatre una activitat il·legal perjudica empreses que no han comès cap infracció?
La resposta no és senzilla. LaLiga sol·licita les mesures per protegir els seus drets audiovisuals, les operadores executen els bloquejos emparats per una resolució judicial i els proveïdors d’infraestructura gestionen serveis compartits que utilitzen milions de pàgines. Determinar una eventual responsabilitat jurídica exigeix analitzar cada cas i no es pot resoldre simplement assenyalant un d’aquests actors.
Però hi ha una qüestió que hauria d’estar per damunt de l’enfrontament entre companyies: la proporcionalitat.
Combatre la pirateria és un objectiu legítim. Tanmateix, qualsevol mesura que limiti l’accés a continguts o serveis hauria de ser prou precisa per evitar perjudicis innecessaris a tercers.
També hi hauria d’haver transparència. Si una pàgina queda bloquejada, com ho pot saber el seu propietari? Qui l’informa de la causa? Quin procediment té per sol·licitar una revisió? Quant temps pot trigar a recuperar l’accés per als seus visitants?
No n’hi ha prou que una restricció sigui temporal si els qui la pateixen no disposen de mecanismes clars per identificar-la, comunicar-la i reclamar-ne les possibles conseqüències.
I hi ha una altra dimensió que mereix atenció: la desigualtat entre els qui poden reaccionar i els qui no. Una gran plataforma pot disposar de recursos tècnics i jurídics per investigar el problema, canviar la seva infraestructura o presentar reclamacions. Una petita empresa, una associació o un professional independent potser ni tan sols aconsegueix esbrinar per què el seu web ha deixat de funcionar.
Paradoxalment, els qui tenen menys capacitat per defensar-se poden ser els qui més depenen de cada visita, cada contacte o cada venda.
La qüestió de fons no és triar entre protegir els drets audiovisuals o mantenir Internet accessible. És exigir que ambdues responsabilitats es puguin abordar sense traslladar injustificadament els costos d’una activitat il·legal a qui no hi participa.
Perquè protegir els drets d’uns no hauria de convertir els danys patits per altres en una conseqüència inevitable i acceptable.
Què podem fer els qui desenvolupem i mantenim webs
Davant d’una situació com aquesta, la primera reacció sol ser revisar el servidor, comprovar els registres d’errors o contactar amb el proveïdor d’allotjament. Són passos raonables, però potser hem d’ampliar la nostra manera de diagnosticar els problemes de disponibilitat.
Que un web estigui funcionant no significa necessàriament que tots els seus usuaris hi puguin accedir.
Per això, quan rebem una incidència difícil d’explicar, convé comprovar-hi l’accés des de diferents connexions: una xarxa de fibra, una connexió mòbil, una altra operadora o una VPN. Si la pàgina funciona des d’algunes xarxes i falla des d’altres, tenim una pista important, encara que no una prova definitiva que hi hagi un bloqueig.
També podem revisar la resolució DNS, identificar les adreces IP utilitzades pel servei i comprovar si les connexions fallen sistemàticament cap a determinades adreces. Eines com OONI Probe i els registres de Hi ha futbol ara? ens poden ajudar a investigar possibles restriccions i contrastar-les amb mesuraments independents.
Una altra pràctica útil és documentar les incidències: data i hora, operadora, adreça IP afectada, missatges d’error i resultats de les proves fetes. Aquesta informació pot ser fonamental per comunicar el problema al proveïdor d’infraestructura, contactar amb l’operadora o fonamentar una eventual reclamació.
Però potser també hem de revisar com monitoritzem els nostres webs.
Moltes eines de supervisió comproven la disponibilitat des d’un o diversos servidors situats fora d’Espanya. Poden indicar que tot funciona correctament mentre els usuaris connectats a determinades xarxes espanyoles no hi aconsegueixen accedir. Incorporar comprovacions des de diferents ubicacions i, quan sigui possible, des de diferents operadores permet obtenir una visió més realista del servei.
Per descomptat, hi ha mesures de contingència, com revisar la distribució del trànsit o estudiar alternatives d’infraestructura. Tanmateix, aquestes decisions s’han d’avaluar amb cura: canviar de proveïdor o d’adreça IP no garanteix que el problema desaparegui i pot introduir nous costos o riscos tècnics.
Tampoc no hauríem de presentar l’ús d’una VPN com una solució. Pot servir per diagnosticar la incidència o permetre l’accés a un usuari concret, però no resol el problema de fons: un web legítim hauria de ser accessible sense que els seus visitants hagin de buscar rutes alternatives per arribar-hi.
Com a professionals, la nostra responsabilitat consisteix a identificar, documentar i reduir l’impacte d’aquestes situacions. Però no podem assumir que tota restricció externa s’hagi de resoldre modificant la infraestructura dels nostres clients.
Hi ha una diferència important entre dissenyar sistemes més resistents i acceptar com a normal que tercers en puguin interrompre l’accessibilitat sense mecanismes prou transparents.
I potser aquesta és una de les lliçons més importants d’aquest cas: necessitem monitoritzar millor els nostres webs, però també preguntar-nos per què estem obligats a fer-ho davant de decisions que mai no els haurien de perjudicar.
Conclusió
El que va començar com una incidència en intentar accedir al web d’un client va acabar revelant un problema que va molt més enllà d’una connexió fallida.
Durant anys hem treballat per construir webs més ràpids, segurs i fiables. Hem millorat servidors, optimitzat aplicacions i desenvolupat eines per detectar errors abans que afectin els usuaris. Tanmateix, tot aquest esforç pot resultar insuficient quan la disponibilitat d’un servei depèn de decisions externes sobre les quals els seus responsables amb prou feines tenen control.
La lluita contra la pirateria és necessària. Els drets de propietat intel·lectual mereixen protecció i els qui distribueixen continguts il·legalment han d’assumir les conseqüències de les seves accions. Però l’eficàcia d’una mesura no s’hauria d’avaluar únicament per allò que aconsegueix bloquejar, sinó també pels danys que provoca en el procés.
Internet és una infraestructura compartida. Les decisions que afecten una part poden tenir conseqüències molt més àmplies del que es preveia. Per això, intervenir sobre aquesta infraestructura exigeix precisió, transparència i mecanismes que permetin corregir els errors quan es produeixen.
No es tracta de triar entre protegir els drets audiovisuals i garantir l’accés a serveis legítims. Es tracta de trobar solucions que no obliguin a sacrificar uns drets per defensar-ne uns altres.
Mentrestant, milers d’empreses i professionals continuen depenent d’una infraestructura la complexitat de la qual amb prou feines perceben fins que alguna cosa deixa de funcionar.
Potser el veritable problema no és que un web pugui quedar inaccessible durant un partit de futbol, sinó que hàgim arribat a considerar acceptable que això passi.
Fins a quin punt estem disposats a acceptar que la protecció d’uns drets limiti l’accés legítim d’altres a Internet?
Comentaris