Cerca

Paraules clau suggerides:
La fragilitat d’un món
La fragilitat d’un món

Milers de vols cancel·lats, interrupcions en serveis bancaris, plataformes de comunicació…

Dissenyar el dret a
Dissenyar el dret a

Imagina que la teva aplicació bancària classifica un àpat amb amics com una despesa professional. O…

Quan el futbol
Quan el futbol

Fa uns dies vaig intentar accedir des del mòbil a la pàgina web d’un client. El navegador semblava…

La fragilitat d’un món hiperconnectat

La fragilitat d’un món hiperconnectat

Milers de vols cancel·lats, interrupcions en serveis bancaris, plataformes de comunicació inaccessibles i codi maliciós distribuït a través de llocs web de grans organitzacions. Els esdeveniments dels últims dies han tornat a posar de manifest fins a quin punt depenem del funcionament correcte de les nostres infraestructures digitals.

Entre el 13 i el 17 de novembre, organitzacions com Microsoft, United Airlines, JPMorgan Chase i l’Administració Federal d’Aviació dels Estats Units (FAA) van experimentar importants interrupcions tecnològiques. Tot i que la seva proximitat temporal va alimentar les especulacions sobre un possible ciberatac coordinat, les autoritats nord-americanes van apuntar a problemes tècnics i no van trobar evidències que donessin suport a aquesta hipòtesi.

Paral·lelament, el 16 de novembre, una vulnerabilitat a la plataforma d’experimentació web Optimizely va permetre distribuir codi JavaScript maliciós a través de llocs web de, com a mínim, 178 organitzacions. En aquest cas, sí que ens trobem davant d’un atac confirmat a la cadena de subministrament digital.

La distinció és important. No tota interrupció tecnològica és conseqüència d’un ciberatac, ni la coincidència temporal de diversos incidents implica que estiguin relacionats. Confondre fets, hipòtesis i especulacions dificulta la comprensió del problema i pot afavorir la propagació de desinformació.

Tanmateix, més enllà de l’origen de cada incident, hi ha una realitat que mereix la nostra atenció: tant un atac deliberat com una fallada tècnica poden provocar conseqüències que transcendeixen àmpliament els límits de l’organització on s’originen.

I és precisament aquí on la ciberseguretat deixa de ser una qüestió exclusivament tècnica per convertir-se en un repte sistèmic.

Estar connectats no és el mateix que ser independents

Una empresa pot disposar dels seus propis sistemes, aplicar bones pràctiques de seguretat i comptar amb un equip tecnològic altament qualificat. Tanmateix, el seu funcionament diari depèn d’una extensa xarxa de serveis externs: proveïdors de núvol, sistemes d’autenticació, plataformes de pagament, xarxes de distribució de continguts (CDN) i eines de tercers.

Aquesta interdependència no és necessàriament negativa. Ens ha permès desenvolupar productes més ràpidament, reduir costos i accedir a capacitats tecnològiques que difícilment podríem assumir de manera individual. El problema apareix quan aquesta interdependència conviu amb una elevada concentració tecnològica.

Dues empreses que operen en sectors completament diferents poden utilitzar el mateix proveïdor d’allotjament, dependre del mateix sistema d’autenticació o compartir una infraestructura de comunicacions sense ser-ne conscients.

El mateix Banc Central Europeu adverteix d’aquest risc en el sector financer: la concentració de serveis tecnològics en un nombre reduït de proveïdors pot fer que una interrupció afecti simultàniament nombroses entitats.

A més, contractar proveïdors diferents no garanteix necessàriament una major independència. Aquests poden dependre, al seu torn, de les mateixes infraestructures, tecnologies o serveis externs.

Ens trobem, per tant, davant d’una paradoxa: com més organitzacions digitalitzem, no necessàriament construïm més infraestructures independents, sinó que ampliem la nostra dependència de les existents.

La qüestió ja no és únicament de qui depenem, sinó quantes organitzacions depenen del mateix que nosaltres.

Del risc individual al risc sistèmic

El risc sistèmic apareix quan un problema localitzat té la capacitat de propagar-se i comprometre el funcionament d’un sistema en el seu conjunt.

Imaginem que un proveïdor de serveis d’autenticació pateix una interrupció. Els seus clients perden l’accés a determinades aplicacions, cosa que paralitza processos interns, retarda operacions comercials i afecta altres serveis que en depenen. L’incident inicial desencadena una successió de fallades que arriba fins i tot a organitzacions que no mantenen cap relació directa amb el proveïdor afectat.

És el que coneixem com a fallades en cascada.

Un exemple especialment il·lustratiu va ser l’incident de CrowdStrike del juliol de 2024. Una actualització defectuosa va afectar 8,5 milions de dispositius Windows, menys de l’1 % del total mundial. Tanmateix, el seu impacte va arribar a aerolínies, hospitals, entitats bancàries i altres serveis essencials.

El més significatiu d’aquell incident no va ser únicament el nombre de dispositius afectats, sinó la importància de les funcions que exercien dins del sistema.

Des d’aquesta perspectiva, els models tradicionals d’avaluació de riscos resulten insuficients si es limiten a analitzar la probabilitat que es produeixi un incident i el seu impacte directe sobre una organització. També cal considerar la seva capacitat de propagació, les conseqüències indirectes i els mecanismes existents per contenir-les.

Una societat pot estar formada per sistemes individualment segurs i, tot i així, ser col·lectivament vulnerable.

Comprendre el risc sistèmic exigeix, per tant, deixar d’avaluar la seguretat de cada component de manera aïllada i començar a analitzar el comportament del conjunt quan un d’ells falla.

La intel·ligència artificial canvia la velocitat del risc

La intel·ligència artificial no només està transformant la naturalesa dels ciberatacs, sinó també la velocitat a la qual es poden executar.

La identificació de vulnerabilitats, la generació de codi maliciós o la preparació de campanyes d’enginyeria social són tasques que es poden automatitzar i executar a una escala que abans requeria molts més recursos.

El problema no rau únicament en el fet que els atacants disposin d’eines més avançades, sinó en la creixent asimetria entre la velocitat d’execució d’un atac i la capacitat de resposta de les organitzacions.

Mentre que determinades accions ofensives es poden automatitzar, la resposta d’una empresa encara pot dependre de processos de validació, protocols interns, autoritzacions i decisions humanes.

L’ informe publicat per Google Threat Intelligence Group i Mandiant el passat 16 de novembre confirma aquesta evolució. Els investigadors han identificat actors maliciosos que utilitzen sistemes multiagent per automatitzar diferents fases d’un atac, des de la identificació de vulnerabilitats fins a la seva explotació sense intervenció humana.

En un ecosistema digital interdependent, aquesta acceleració adquireix una dimensió addicional: redueix el marge disponible per contenir un incident abans que les seves conseqüències arribin a altres organitzacions.

Paradoxalment, la intel·ligència artificial també pot contribuir a reduir aquesta asimetria mitjançant la detecció d’anomalies, la identificació primerenca d’amenaces i l’automatització de determinades respostes defensives.

El repte consisteix a incorporar aquestes capacitats sense renunciar a la supervisió humana ni introduir noves vulnerabilitats derivades de la mateixa automatització.

La seguretat digital ja no depèn únicament de la capacitat de prevenir un incident, sinó també de la capacitat de reaccionar abans que es propagui. I aquest marge de temps és cada vegada més petit.

La paradoxa de l’eficiència digital

La transformació digital ha estat impulsada, en gran manera, per la cerca d’eficiència: reduir costos, centralitzar operacions, automatitzar processos i eliminar duplicitats.

Aquestes decisions tenen sentit des d’una perspectiva econòmica i operativa. Tanmateix, quan l’eficiència es converteix en el principal criteri de disseny, podem acabar construint sistemes menys preparats per afrontar situacions excepcionals.

Pensem en una organització que centralitza tots els seus processos en una única plataforma. Redueix la complexitat de la seva gestió, facilita el manteniment i millora la productivitat. Però què passa quan aquesta plataforma deixa d’estar disponible?

Des d’una perspectiva d’eficiència, disposar de sistemes alternatius, capacitat addicional o procediments manuals pot semblar innecessari. Des d’una perspectiva de resiliència, aquests recursos representen mecanismes que permeten mantenir l’activitat quan les condicions habituals deixen de complir-se.

Allò que en condicions normals sembla redundant pot resultar imprescindible en una situació de crisi.

Això no significa que hàgim de renunciar a l’optimització ni multiplicar indiscriminadament les infraestructures. Significa que hem d’incorporar la capacitat de recuperació com un criteri més en les decisions tecnològiques, juntament amb el cost, el rendiment i l’escalabilitat.

El veritable repte consisteix a trobar un equilibri entre eficiència i resiliència. Perquè un sistema optimitzat per funcionar en condicions ideals no és necessàriament un sistema preparat per funcionar en el món real.

De la ciberseguretat a la resiliència col·lectiva

Si els riscos digitals transcendeixen els límits de les organitzacions, les estratègies per afrontar-los també haurien de fer-ho.

La resiliència col·lectiva implica entendre que la capacitat d’una organització per prevenir, afrontar i recuperar-se d’un incident depèn, en part, de les decisions que prenen altres actors de l’ecosistema digital.

Aquesta perspectiva exigeix assumir responsabilitats en diferents nivells:

  • Les empreses han de conèixer les seves dependències tecnològiques, avaluar els riscos associats a tercers i disposar de plans de continuïtat que se sotmetin periòdicament a proves.
  • Els proveïdors tecnològics han d’assumir la responsabilitat derivada de la seva posició dins de l’ecosistema, incorporant mecanismes d’aïllament de fallades, transparència davant dels incidents i procediments de recuperació.
  • Les institucions públiques han de promoure marcs de cooperació, intercanvi d’informació sobre amenaces i mecanismes de resposta coordinada entre sectors i països.

A Europa, iniciatives com la Directiva NIS2 i el Reglament DORA reflecteixen aquest canvi de perspectiva en incorporar la gestió de riscos de tercers, la notificació d’incidents i la resiliència operativa dins dels seus respectius àmbits d’aplicació.

Tanmateix, el compliment normatiu és només una part de la resposta. També necessitem una cultura de col·laboració en què compartir informació sobre incidents, vulnerabilitats i aprenentatges contribueixi a millorar la seguretat del conjunt.

La resiliència col·lectiva no consisteix a garantir que cap sistema falli, sinó a evitar que la fallada d’un comprometi el funcionament de tots.

Conclusió

Els esdeveniments d’aquests últims dies no qüestionen els beneficis de la digitalització, però sí que ens conviden a reconsiderar alguns dels criteris amb què avaluem el progrés tecnològic.

Hem après a construir sistemes més ràpids, eficients i connectats. Tanmateix, la capacitat de mantenir la nostra activitat davant de circumstàncies adverses també hauria de ser un indicador de maduresa digital.

Això exigeix ampliar la nostra concepció de la ciberseguretat, incorporar la resiliència des del disseny i reconèixer que la independència tecnològica absoluta resulta pràcticament impossible en un món interconnectat.

Potser hauríem de començar a mesurar el progrés digital no només per les possibilitats que ens ofereix la tecnologia quan tot funciona, sinó també per la nostra capacitat de continuar funcionant quan alguna cosa falla.

Fes-te membre

Rep les últimes novetats directament al teu correu. Sense correu brossa.

De què serveix construir una societat cada vegada més avançada tecnològicament si, alhora, la fem cada vegada més vulnerable?

Comentaris
Comentari